Lepidium draba
Nom científic: Lepidium draba
Família: Brassicaceae
Nom comú: Bàbol, Capellans, Coleta, Farots, Pàpola
Hàbitat i distribució
Planta nativa d’Europa i sud oest d’Àsia. Aquesta espècie ha estat introduïda a nivell mundial, està distribuïda per tota la península Ibèrica.
Creix en zones ruderals (neix a zones alterades de forma natural) i, també la podem trobar en camps de conreu. És una espècie nitròfila (prefereix ambients rics en nitrogen) i pot sobreviure en sòls salins. La podem trobar des dels 0 als 1550 m sobre el nivell del mar.
Característiques generals
Planta herbàcia, aquesta presenta tiges d’entre 10 i 55 cm d’alçada, les quals, estan ramificades a la part superior.
Les fulles basals són peciolades i no persistents. En canvi les fulles caulinars són sèssils i amplexicaules (això vol dir que abracen a la tija). Mesuren entre 20–95 × 15–40 mm. Presenten una morfologia el·líptica, ovada o lanceolada i l’àpex d’aquesta és agut. El marge és sinuado-dentat a sencer. La superfície pot ser glabra o pubescent.
Les inflorescències (agrupacions de flors) són denses i planes a la part superior dels talls, formant panícules corimbiformes, és a dir, amb les flors a una altura similar. Cada flor presenta quatre sèpals verds i quatre pètals blancs, aquests tenen forma ovada. Les flors presenten una morfologia actinomorfa (tenen una simetria radial).
El fruit de Lepidium draba és una silícula indehiscent, és a dir, que no s’obre espontàniament per alliberar les llavors. Presenta una morfologia arrodonida o cordada, sovint apareix lleugerament inflada, mesura entre 3,5-4,5 x 3,5-4,5 mm. Les llavors són més petites entre 1,5 i 2 mm.
Sabies que....
- Lepidium draba té la capacitat d’alliberar substàncies al·lelopàtiques. Aquestes són unes substàncies químiques creades per la per la pròpia planta que quan s’alliberen al sòl produeixen la limitació del creixement de plantes que creixen al seu entorn, fent que s’afaboreixi la seva expansió de l’espècie ii disminueix la competència per recursos.
- Les fulles d’aquesta espècie s’han consumit tradicionalment per les seves propietats antinflamatòries, antimicrobianes i hipoglucemiants. Tot i que, conté glucosinolats, compostos que poden ser tòxics per al bestiar si es consumeixen en grans quantitats, motiu pel qual el seu ús medicinal i alimentari actualment és molt limitat.