Ficus carica
Nom científic: Ficus carica
Família: Moraceae
Nom comú: Cabrafiguera, Figuera, Figuera comuna, Figuera de cristià
Hàbitat i distribució
Ficus carica és originària del sud-oest d’Àsia i de la regió mediterrània (des de l’Afganistan fins a Portugal). Naturalitzada al sud d’Europa, nord d’Àfrica, i des de l’Àsia Menor fins al nord-oest de l’Índia.
Aquesta espècie ha estat conreada des de l’antiguitat, tot i que, avui en dia, la podem trobar de forma silvestre en zones seques i assolellades. Prefereix sòls humits i profunds o zones rocoses. La podem trobar dels 0 als 1700 m sobre el nivell del mar.
Característiques generals
La Figuera és un arbust o arbre que fa entre 4 i 5 m d’alçada, tot i que, pot arribar als 10 m. El tronc d’aquest és tortuós (el tronc no creix de forma recta), molt ramificat i amb l’escorça llisa i d’un color grisenc. Les branques pubescents que surten són d’un color verd-rogenc.
Les fulles presenten una morfologia suborbicular a ovada, el limbe (part plana i ampla de la fulla, la superfície verda principal) mesura com a màxim 35×28 cm. Les fulles estan dividides en 3-5 lòbuls palmats. L’anvers és de color verd fosc i el revers de color glauc (gris-blavós). El revers presenta pilositat. Els lòbuls presenten l’àpex obtús i tenen el marge crenat o ondulat.
Les flors són unisexuals (n’hi ha de masculines i de femenines, diferenciades) es troben dins un receptacle subglobós (forma de bola gairebé esfèrica) o piriforme (forma de pera). Les flors masculines es localitzen a prop de l’ostíol (l’orifici d’entrada del receptacle), mentre que les femenines ocupen la part interna i més profunda del receptacle.
El fruit (la figa) és un siconi de 5-8 cm de longitud, de forma subglobosa o piriforme. Aquest és glabre (no te pèls) i presenta una coloració diferent segons l’estat de maduració en el que es troba el podem veure en tonalitat verda, verda-groga, porpra, porpra-negre o violeta. Es tracta d’un fruit que és carnós, suculent i dolç.
Sabies que....
- Ficus carica és una planta que tradicionalment s’ha utilitzat com a medicinal. Algunes de les patologies que es tractaven amb aquesta planta eren l’anèmia, la bronquitis, el restrenyiment, la diabetis, la febre (inclosa la icterícia), la inflamació, les malalties infeccioses, problemes hepàtics, etc. Investigacions recents han demostrat que tenen activitats biològiques que permeten tenir capacitat antibacteriana, anticancerígena, antifúngica, antihelmíntica, antiinflamatòria, antimutagènica, antipirètica, antiespasmòdica, antiplaquetària, antiviral, citotòxica, hepatoprotectora, hipoglucemiant, hipolipidèmica, immunoestimulant.
- La figuera i el gènere Blastophaga de vespes estableixen una relació de simbiosis. Per poder entendre aquest tipus de relació primer hem de saber que:
- Existeixen dos tipus de figueres segons la seva funció reproductiva. Les figueres femenines, aquestes produeixen figues comestibles (com les d’Esmirna), i els cabrahigos o figues de Capri, que són figueres masculines amb flors masculines i femenines estèrils. El que importa, és la mida de l’estil (la part de la flor que connecta l’ovari amb l’exterior): les flors femenines de les figueres femenines tenen l’estil llarg, mentre que les del cabrahigo el tenen curt.
- La vespa diposita els seus ous dins dels cabrahigos (tenen estil curt), a dins d’aquesta també es reprodueixen, ja que, les vespes mascle no poden volar, només volen les femelles. Quan surt en busca d’una nova figa, porten pol·len amb elles. En entrar a una figuera femenina, fecunden les flors, tot i que no poden posar-hi ous, pel fet que l’estil és massa llarg. Aquest procés es coneix com caprificació, i és clau per obtenir figues a l’estiu. A més, les primeres figues que surten a la primavera, anomenades “breves”, es formen sense fecundació, es formen per partenogènesis (és una forma de reproducció asexual, no hi ha fecundació).